Esperança de la blava serenor del cel
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Ai, serenor del cel, ¡quina enyorança!…
¡quina enyorança, serenor del cel!
La lluna hi riu amb un xic de recança
i al seu redol s’acluca cada estel.
Ai, el cel blau i ras, ¡quina enyorança!…
¡quina enyorança, la blavor del cel!

Hi hagués un núvol blanc, com una vela,
com una vela d’un vaixell ben gran
que anés enllà, deixant una alba estela,
com un camí, mentres anés marxant.
Si un núvol blanc hi hagués com una vela
d’un gran vaixell que el vent anés inflant…

I fos jo a dalt amb els germans de casa
i l’esperança ens fes rejovenir,
i en cada mà ens florís un tall d’espasa
per si ens volien destorbà el camí.
Si fos jo a dalt amb els germans de casa
i l’esperança ens fes rejovenir…

I el vent de Déu se’ns endugués de pressa
volant ben cel enllà, ben cel endins;
a cada buf la vela més estesa,
i els nostres ulls més grans, més clars i fins.
¡Si el vent de Déu se’ns endugués de pressa
volant ben cel enllà, ben cel endins!

I pel camí ens sobtés la llum verdosa
de la vida que sotja el nostre anhel;
¡com l’estada ens seria allí agradosa
havent copsat la glòria d’un estel!
¡Si pel camí ens prengués la llum verdosa
de la vida que sotja el nostre anhel!…

Ai, blava serenor, quina recança!
Hi hagués un núvol blanc volant pel cel
com vela d’un vaixell, que el vent atansa
cap al viure tot nou, d’aquell estel…
ai, serenor del cel, quina esperança,
¡quina esperança, serenor del cel!

1926.