Em té encisat una finestra…
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Em té encisat una finestra
on ara hi canten uns ocells,
i l’aire hi mou unes garlandes,
i hi mou la flama d’uns clavells.

Damunt l’ampit i dins un veire,
la tija en l’aigua, decantats,
uns lliris blancs sa flaire llencen
com encensers d’oreig tocats.

Hi ha de llorer una branca seca
– temps ha fou duita a beneir, –
lligada al peu d’una creueta
que el bes del sol esgrogueí.

El bes del sol qui apaga els lliris
i fa sagnar cada clavell,
com sagna un llavi de donzella
sota el petó d’amant donzell.

¿Quina beutat de mà curosa
dintre l’estança hi deu haver?
L’ull tafaner, passant, tothora
l’esguarda, i mai no ho pot saber.

Una cortina blanca, atura
el reüllar dels indiscrets
darrera s’hi ou – ¡dolça cantúria! –
l’alegre dansa d’uns boixets.

Hi deu haver una jovençana
qui pressentint son venidor,
canta i treballa amb l’esperança
que trobarà bon aimador.

Hi deu haver una cara alegre
rentada amb aigua de virtuts,
i uns ulls més grans i lluminosos
que els blaus camins inconeguts.

Tindrà la cabellera rossa
com aquell núvol de tardor,
i una paraula fresca i clara
feta només per la cançó.

I el cor com una fruita tendra
que madurada es torni mel,
i un front serè sense cap boira,
com en els jorns de festa el cel.

¿Qui gosaria d’estimar-la?
¿Qui guanyaria el seu amor?
Ja cal que hi entri amb cor ben ample
qui en vulgui ésser conqueridor.

1922.