Elegia del Priorat
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Guaita, germà; ¿veus aquest gran casal
quin posat té de cosa resignada?

¿No hi veus un vell que guaita al finestral
amb l’ull marrit i la testa argentada?

Doncs aquell avi ha de morir allí dins
marcit d’enyorament i de recança.

La solitud va entrant casal endins
i sap que l’hora de la fi s’atansa,
i sap que rere d’ell no hi ve ningú,
perquè els hereus tots van passar la serra
tantost la fil·loxera se’ls va endú
els pàmpols i els raïms d’aquesta terra.

En aquestes collades que ara veus,
un temps la vinya hi fou tota ufanosa,
el que ara són erms, eren conreus
tota planta hi creixia esponerosa.

Per aquests corriols mig esborrats
que davallen dels cims i de les comes
i s’allarguen pels plans desemparats
que enyoren aquell hort i aquelles pomes,
hi hauries vist anar els fadrins garrits
el temps de les cançons i la verema,
amb els seus matxos com castells, fornits,
sota aquest sol mateix que encara crema.

Hauries vist les festes dels cellers
on el vi com la gent tot hi bullia,
i en l’esguard flamejant dels traginers
una joia més dolça cada dia.

Hauries vist les noies d’aquell temps
com la virtut les feia encisadores,
eren humils i fortes a l’ensems
eren honestes i treballadores.

Adés eren al camp amb els fadrins
per veremar la fruita virolada,
i no tenien més dolçor els raïms
que la seva paraula immaculada.

Adés les veies endreçar la llar
al costat de la mare i la germana,
amb el somriure fi, i el bell cantar,
que tantes esperances encomana;
que tota una setmana feinejant,
atentes sempre a tota cosa honesta,
els dies se’ls hi anaven escolant
com si cadascun d’ells fos una festa;
i en ser diumenge, de bon dematí
s’emmenaven cap a missa primera,
al cap, caputxa blanca de setí,
vestit senzill i cara riallera.

El temple els era una amoreta suau
que els embaumava aquella vida clara,
i els feia dins el cor aquella pau
que dibuixava un goig en cada cara.

Hauries vist aquells fadrins, llavors,
com sabien anar a les donzelles
i els hi anaven a dir els seus amors
amb les cançons, al clar de les estrelles;
aquells minyons emmorenits de front
i en cada galta una color vermella,
que haurien dat trenta-cinc tombs al món
cavalcats dalt d’un bast o d’una sella,
cepats, forçuts, gosats de regirar
més terra que no hi ha en tota la terra,
pel sant treball enduts a coronar
de pàmpols i raïms el pla i la serra.

Hauries vist com duien el calçó
i l’aire de la seva barretina,
la faixa de tres tombs, el mocador
i la camisa oberta a mitja sina
mostrant el pit color de llacorell,
tot nu, més fort que no una pedra grisa,
com bronze qui els munís d’un mal coltell
dessota de l’albor de la camisa.

Hauries vist com reien, cor endins
i com el riure els sobreeixia al llavi,
i com tenien els esguards tan fins
que penetraven com un tall de glavi,
i havien una veu que ni l’argent,
més clara que no el raig d’una fontana,
que feta cant, se l’emportava el vent
com el so vibradís d’una campana.

Allò eren homes forts, homes senzills,
de pensa mesurada, i seny, i pausa,
on se’n trobaven cent, els cent, cabdills
per la defensa d’una noble causa.

Dejuns de vici, mai el seu cervell
cap passió enterbolí, ni gens, ni gaire,
sabien estimar en l’encès clavell,
més que el color del foc, la dolça flaire,
i els era igual de mossegar-se amb llops,
que de petonejar les seves dones,
que de beure’s el vi tot roig, a glops,
per fer tornar les sangs dolentes, bones.

Guaita, germà; ¿veus aquest gran casal
quin posat té de cosa revellida?

¿No hi veus un vell a dalt del finestral
amb l’ull tot trist i la cara esllanguida?

Doncs aquell vell, espera per morir
pansit d’enyorament i de recança,
pensa que el temps de quan era fadrí,
no vindrà més, no en cova l’esperança.

Dins aquest gran casal hi està tot sol
i ja l’estada no li és amable,
gemega la teulada i el trespol,
els matxos no remuguen a l’estable
i s’ha esvaït l’aroma del celler,
és desert el rebost, fosca l’entrada,
i ell jeu en un racó del vell paller
mentre la mort li acluca la mirada.

Guaita, germà, ¿veus ara el sol on és?

Tomba enllà de la serra més llunyana;
pot ser que el vell no el vegi encendre més
i el gran casal li faci de fossana.

¿Veus aquest sol que es fon tot trist enllà?

Temps ha que aixís hi tomba cada dia
talment com si es cansés de caminar
i d’escalfar un terrer sense alegria.

Ara vindrà amb la nit la solitud,
el silenci i el fred que tant t’acora;
ara, l’or que casal endins hi ha hagut,
el sol d’un bes el deixa part defora,
i daura la teulada, el finestral,
el mur desenguixat, la barbacana,
les pedres desjuntades del portal…
i cau rere la serra més llunyana.

¡Ai, els hereus! No tornen a la terra
a plantar vinyes ni a sembrar-hi blats;
des d’aquell jorn que van saltar la serra
van sola i sense amor per les ciutats,
sense aquella companya qui els estimi,
i una taula parada, i un bon pa,
i un llit tou, i aquell vi que els il·lumini,
que fins el daven ans per combregar.

Molts d’ells, com fulles que el ponent s’emporta,
van amb el trajo tot espellifat,
amb tots els mals damunt, de porta en porta,
tustant i demanant per caritat,
i quasi tots enyoren una casa,
i una amor, i una església, i un poblet,
i una llar amb el riure d’una brasa
quan part defora tot ho gela el fred;
i quasi tots enyoren la germana,
i la mare, i el pare, i aquell vell
qui tothora i tot temps, de bona gana
es plaïa donant son bon consell.

¡Ai, els hereus! ¡Que no han hagut el coratge
per suportar el flagell, el contratemps!
Emprengueren la ruta d’un viatge
que Déu faci en retornin a bon temps,
no fos cas que aquell jorn de la tornada
fos massa tard per començar el remei,
que l’hora se’ls tornés malavirada
i fos la fam qui fes a tots la llei,
que tal volta en petjar les terres brunes,
lassats, com un esbart de pelegrins,
el casal trobarien tornat runes
i el pobre vell tot estirat a dins.

1923.