El cant del rossinyol
Les hores dolces (1920)

Ai… àvol caçador,
no em furtis aqueix goig de la cançó;
deixa que canti en l’alba el rossinyol
son cant encisador,
a mitjanit, que no conec el sol.

No em furtis pas l’encís
d’aquell cant, que es faria fonedís.

Jo no sé pas que em diu a mitjanit,
quan l’escolto embaït;
però és tan bell el cant que dóna el vol,
que sentir-lo no em dol,
i em recaria perdre el meu company,
que és l’alegria prop del rierany.

¿Què hi ha en ta gorja, rossinyol amat
que ta veu em té el cor enamorat?
Quina parla és la teva tant de mel,
que tothom ha cregut que et ve del cel?

Quelcom té de divina
eixa fina complanta,
que mai ningú endevina
i a tot el món encanta,
perquè quan cantis tu,
no s’oigui mai cantar a ningú.

Tu saps fer-te el silenci vora teu,
si ha de desfer-lo algú, sirà ta veu.

Ai… àvol caçador,
no em prenguis tu l’encís de sa cançó,
que dins sa gorja, hi ha un esclat
de coses belles, que jo hi sospitat,
i són totes meravelles,
les seves tiradelles.

Deixa tranquil el company meu,
que bo i fent-se el silenci vora seu,
si ha de trencar-lo algú, sols és sa veu;
però amb un cant diví,
que el silenci que ell fa, sap endolcir.

Fuig, àvol caçador,
que ta figura em fa sentir el dolor
de perdre aquell encís
que porta una dolçor de paradís,
i a mitjanit, que no conec el sol,
jo em sentiria enyoradís
si no oiguís aquell cant del rossinyol.