Del viure pels cims
Les hores dolces (1920)

A n’Eduard Toda

Si jo tingués com vós un cim,
on l’àvol esperit, tothora el vent escombra,
mai me veuríeu a l’abim,
que dintre les ciutats m’hi sento massa a l’ombra.

Només a dalt, la llum hi és
en sense cap destorb, i amanta gran amplada,
i el sol no us és jamai defés,
qui us fa primer que a baix el bes de llum daurada.

Jo dalt dels cims soc més feliç,
i canto com l’ocell, que diu coses estranyes,
i em sento fort, més fort aixís,
que les pinyes, l’aglà i els flocs de les castanyes.

A tots els vents jo donc el front,
perquè m’hi faci el bes la flaira reïnosa,
i em sembla que és un altre món
la gent de baix, que a mi no em fa ni li faig nosa.

El mar enllà, tocat de blau
dessota un cel més blau on l’ona remoreja,
a dintre meu batecs de pau
i els plans sota mos peus, mirant-me amb ulls d’enveja.

A dalt dels cims, ben assegut,
sadoll de tot perfum de romaní i ginesta,
jo em sento allí tot embegut
quan invisibles dits van esbullant ma testa.

A dalt dels cims jo só feliç
més prop del sol i el cel on l’astre palpebreja,
i sembla com si m’engolís
aquella forta llum que tot mon ser rabeja.

Amunt, el viure és sa i és pur,
no et dóna aquella aspror de cosa embagassida,
sospès com núvol en l’atzur,
no enyoro jo el de baix, que el blau me té la vida.

Potser algun jorn, costers avall
caurà mon cos, rodant cap baix a la fonsura,
prò l’esperit dintre la vall,
no hi voldrà saber res, i volarà a l’altura.

Quan jo tindré com vós, un cim
tocat de tot oreig de flaira reïnosa,
mai me veureu dins de l’abim,
que en els llocs de pecat, la llum entrar no gosa.