De terra estranya
Les hores dolces (1920)

Impressió de viatge

Corrent va el tren, com foll, damunt la plana,
com empès per un vent de malvestat,
xisclant esfereït, com qui demana
ajut, per a fugir d’un lloc malvat.

Ací i allà, a l’una banda i l’altra,
tot gris, tot erm, ni un arbre, ni una flor,
la congesta en la cima al lluny, més alta,
ens fa arribà amb el fred l’esglai al cor.

Sembla un desert la terra que ens rodeja,
aspra, crua, parenta de la mort;
ni un horitzó que ens cridi llumineja;
el monstre ens dur a l’atzar, cercant més sort.

Al peu d’una muntanya que s’afua,
clavant son cim pelat al cel plomís,
confon el seu color amb la terra nua,
jaient com un cadavre, un poble gris.

Un poble sense ocells, sense cantúries,
un poble que no parla, que està mut,
només hi baixa el fred de les altúries,
perquè el fred viu millor en la solitud.

Sembla que allí no hi ha estat mai la vida,
apar que Déu allí no hi ha mirat,
la gent hi és morta, o bé n’ha fet fugida,
cada casa és com niu abandonat.

Dos campanars, com braços que es descarnen,
estiren sa ossamenta amb un anhel,
que un no sap si pensar que és que amenacen,
o demanen clemència a dalt del cel.