A l’aimada
Les hores dolces (1920)

Vine, vine, ma estimada,
guaita arreu quin bé de Déu,
no hi ha neu ja en la serrada,
vine i gosa una mirada,
aquí prop, al costat meu.

¿Sents l’ocell com xerroteja
sa cantúria desgranant…?
¿Ous la brisa com fresseja
i els nius gronxa tot cantant?

Mira arreu quina florida,
guaita enllà quina verdor,
el món gosa nova vida
d’un gentil i gai amor.

***

El sol en la serra
sos pics va daurant
i omplen la terra
de llum i d’encant;
l’espiga ja grana,
quan rep sa escalfor,
la flor s’engalana
de més bell color.
L’ocell saltirona
voreta del niu
i els fillets carona
entant que els somriu.
La font remoreja
dintre el bosc cantant,
i corre i serpeja,
de goig delirant.

***

Que bella és la vida,
quan tot se somriu;
que dolça és la vida,
mentre l’amor viu!

***

¿Ho veus? Tot s’estima,
tot canta sa sort,
la branca, l’espiga,
la fulla, la flor.
L’ocell i l’ocella
per mig la verdor,
fan gaia parella
cantant-se l’amor.
¿No et plau eixa vida
de cara al cel blau?
De llum beneïda…
digues-me, no et plau?

***

Estimem-nos dona hermosa,
com tot s’estima en el món,
cantem-nos cançó amorosa
i omplim-nos de flors, el front.
Juntem nos cors entre els braços
i la vida ens somriurà,
que si avui són més forts llaços,
prou la mort els trencarà…