Falsetaneta
Les hores dolces (1920)

I

Falsetaneta
jo vull que sia.
Falsetaneta
vull i ho serà,
la que amb mi faci
del món la via,
després de dur-la
davant l’altar.

Pel jardí dels amors corria un dia,
cercant la flor que havia somiat,
de tots colors i flaires n’hi havia,
mes, no hi veia la que era de mon grat.

Caure em deixí lassat damunt la molsa,
l’esperança perdent, volguent repòs,
i una rosa es gronxava tota dolça
de les que allí hi havia a mon redòs.

En el vaivé de sa bonica dansa,
semblava dir quelcom per mi ignorat,
el meu cor, l’escoltava sens recança:
era l’amor que havia somniat.

II

Falsetaneta
jo vull que sia;
falsetaneta
vull i ho serà.

Falsetaneta, dolça poncella,
tu ets eixa rosa del meu amor,
del jardí, n’eres tu, la més bella,
per xò vaig fer-me ton aimador.

Si el cor tu dónes com a penyora,
a qui, cercant-te, perdé la pau
jo et faré prompte reina i senyora,
de les delícies d’un bell palau.

Seràs l’estrella sempre radianta,
faràs enveja a la llum del sol,
seràs l’ocella de ma complanta,
cantant, més dolça que el rossinyol.

III

Falsetaneta
jo vull que sia;
falsetaneta
vull i ho serà.

Vine als meus braços falsetaneta,
que jo esperant-me, me torno foll,
i vull cantar-te la cançoneta
que el meu cor serva, d’amor sadoll.

Mon cor espera ta gran vinguda,
ell, ha de ser-ne ton ric palau,
si l’alegria, jamai viscuda,
tu no li negues, d’un bes suau.

I quan ja sies l’esposa meva,
un cel a terra em davallarà;
llavors, mon llavi, sens gens de treva,
la cançoneta desplegarà.

Falsetaneta
ja és tota mia,
falsetaneta,
sempre ho serà.

Falset, 1915.

Això cantava
quan fadrí n’era,
ara ho recordo,
que só casat.

Falsetaneta
jo la volia,
falsetaneta
jo l’hi trobat.

Falset, 1919.