A una dona que es presum
Les hores dolces (1920)

¡Oh! dona que passeges arroganta,
que ets enveja de totes les que et miren,
lluint ta vestidura espurnejanta
de sedes i daurats, que molts admiren.

Tos llavis són com rosa perfumada
que exhalen la flairor de la poncella
i tens encisadora la mirada,
que encén un foc, dessota la parpella.

Tu sempre ets bella i jova i eleganta,
tu sempre tens vint anys pels que et rodegen,
i a dintre, tens una ànima geganta,
que captiva als gomosos que et voltegen.

I pensar que ets la fulla que el vent porta,
que és tot en tu enganyosa apariència,
que el color de ta galta, ja mig morta,
llença els perfum primers de la impotència.

Avui, dintre ta cambra et veig plorosa,
mirant-te dins l’espill, ta cara hermosa
tornada tota groga i llastimera.

Ets fruita que amb el temps, devé madura,
la joventut postissa mai no dura,
tots tenim una sola primavera.