Muntanya del Priorat
Les hores dolces (1920)

Quan despunta l’aubada riallera
fonent la boira fosca de la nit
i en mars de llum s’ofeguen les estrelles,
sento esplaiar-se amb goig mon esperit.

Quan veig el sol, que riu al clar del dia,
i a son escalf esbadellar la flor,
i corre aquella llum per tes cingleres
tornant-te xopa de cascates d’or,

mon cor recobra alè de vida nova
i navega en el mar de lo infinit,
tot fent-se remembrança del que fores
i esperançant que mai se’t farà nit.

En el teu cim, muntanya exhuberanta,
en dolç encís, mil voltes he pujat,
fruint amb goig de ta incitanta flaire,
dessota un cel de bella claredat.

Si un temps restares morta i oblidada,
l’home de ferro, qui a ton peu fou nat,
pel desig de mirar-te sempre hermosa,
de pàmpols verds ta testa ha coronat.

I embadalit, florida avui t’esguardo,
gaudint l’aroma del vinyal i el pi,
que en dolç concert una cançó deslliguen,
gronxant-se a les gonflades del garbí.

El sol ardent que et besa i amanyaga,
tes fecondes entranyes fa glatir
i en elles brolla el germen d’aquell nèctar
que ens mostres tu tot temps, fet riu de vi.

Si tants anys he viscut arrecerant-me
vora teu, per trobar-m’hi més segur,
i m’ha sigut la vida ben plaenta,
tot ha sigut perquè ho volies tu.

Serà immortal la teva gran bellesa,
rient de joia, sota eix cel d’atzur,
penjanta en tos sarments, la fruita dolça,
que ompli de sang el cor i el fa més pur.

Quan descloguí mos ulls, a tu et vaig veure,
fes que et vegin fent anys, arreu… arreu…
i si un dia em veus cloure les palpebres,
fes-me un descans a sota de ton peu.