Del Gòlgota al cel
Les hores dolces (1920)

Una muntanya gran i aspra i crua,
mancada de verdors i de flor nua,
s’aixeca entre tenebres a ple jorn;
la llepen estirant-se els flonjos núvols
el vent s’hi abraona amb tètrics údols
fent estremir la terra a son entorn.

Al cim d’eix monstre vell de la natura
i en la negror del cel, una figura
s’hi destaca, prenent forma de creu;
un Home, diuen que és, que allí pujaren
i en encreuada fusta l’enclavaren,
perquè així ho volia el poble jueu.

Son rostre groc, se vincla cap a terra,
sagna son front d’espines coronat…
que hermós està en el cim d’aquella serra,
morint d’amor, per qui amor li ha negat.

El seu postrer sospir bada les portes
del cel de les delícies, tornat trist,
i de l’amor les alenades fortes,
a Déu enlairen l’ànima de Crist.