Monacal
Les hores dolces (1920)

Ressonen per les voltes retallades
del claustre, en la sagrada quietud,
les passes dolçament acompassades
que trenquen, d’aquell lloc, la solitud,
d’un monjo que mormola de vegades
i a voltes guaita enlaire i resta mut,
creuant les mans groguenques i gelades
que posa al pit amb santa beatitud.

Un raig de lluna daura les arcades,
caiguda de la volta del cel blau,
i les sombres fa veure dilatades
dels gòtics ulls que al monjo fan esclau,
en aquell lloc de Déu, que en nits callades,
una íntima oració en torba la pau.