Les muntanyes
Les hores dolces (1920)

Com gegants encantats, arrenglerades,
oh monuments antics de la natura,
les veig quan mon obir allí es detura,
quietes, silencioses, ben plantades.

Hauran oït bramar les turbonades,
vomitant pluja i foc en desmesura
i encar conserven bella sa figura,
que en va han volgut borrar les torrentades.

Pels cims, jo sento un goig que em fa reviure,
es diuen elles coses molt estranyes,
barrejades amb l’aire d’un somriure…

A mi, m’apar que són fidels companyes;
jo en só l’amant, i em faltaria un viure,
si no pogués cantar per les muntanyes.