Sembrem
Priorat, 1922

El silenci en els camps, la dolçor frescal que baixava del cel, les tardes de ponents daurats, la collita al celler i al rebost, les nits sense terme i els dies com una exhalació; ens feien el convit al repòs.

L’estroncament de la suor en els rostres, però, ha sigut curt. Un altre deler ens mena al camp, a trencar-ne la quietud. I és la cançó d’uns llauradors, i el dring de les relles que obren altra volta l’entranya de la terra, i són els sembradors de cara bruna, que escampen la llavor, amb un somriure d’esperança als llavis.

Sembrem… Deixem el gra soterrat fugim altra volta. Ara és la gebre, la neu i les glaçades, que ens en treuran. Ara és Déu qui ens acabarà la tasca. I sota la desolació dels camps despullats, la terra serà beneïda i escalfada amb son alè, i mentre a fora es faci el misteri del dolor, en l’entranya de la terra, es farà el misteri de l’amor, de la fecunditat.

I ara, el sojorn. Mes, no ens hi adormim, que Ell ens cridarà a la festa, agentsant-ho tot amb novells esclats de verdors maragdines, de llum polenta i clara; ens farà venir a volions l’ocellada i ens durà a la barbacana del teulat, l’oronell de cada any.

I ens dirà:—Aquí teniu el meu amor—. I el seu amor florirà en cada espiga, en cada brot i en cada fruit.

I quins cants no hi farem, tot segant, segant, sota l’abrandament d’aquell sol qui encén les roelles!

Ara volem creure que la nostra Pàtria, sigui un camp que havem sembrat, que n’hem tretes collites abundoses, i… que volem treure’n una collita plena…

Per a això, ens cal escampar força llavor, encara. Cal sembrar de banda a banda la nostra terra,—que Déu ens aidarà —fins que no quedi un racó on no hi grani una espiga… Així… que quan vingui aquell Juny que tot s’abrandi, no hi hagi ningú que no porti una falç. Sembrem, sembrem…

SALVADOR ESTREM
Novembre de 1922.

Priorat, ANY I, Núm. VIII, Falset 3 de desembre de 1922.