Els de l’altra banda
Priorat, 1922
El sol, ha estat trist tot el sant dia, i ha encomanada sa pal·lidesa, a tot ço que ha tocat. En el caient de la tarda, ha baixat, i se n’ha anat a joc rere tes carenes blavoses, silenciosament.
Alguna fulla daurada es deixa endur, planyent-se, per un vent lleu, qui torba la solitud dels camps, i ens duu les primeres carícies del fred.
Es festa, mes, no de folguera, no de remor de rialles. Tingui ella tot el caient seriós d’una vera conformació. Hom endevina que les campanes que canten, també amb un caient seriós, no ens criden a cap diada de colors vives. Ens criden a la festa d’una sola color… d’una sola color, com és l’amor. I llurs cants, no són altra cosa que un misteri que ens lliga amb algú, que és lluny i a prop de nosaltres a la vegada…
Els de l’altra banda, ens demanen quelcom… ço que vol dir que estem lligats amb els de l’altra banda.
No hi fa res, i és bo que li donguem al cos la dolçor dels panellets i gustem les castanyes torrades i la rancior del vi sangnós de la bota del racó. Però, de tant en tant, pel damunt de tota misèria, s’enfili amunt—florida en nostre llavi, pura, tendra i serena—, com un rajolí de llum, que passi la buidor on tantes n’hi ha d’enceses, la nostra oració fervorosa que han de recollir els de l’altra banda.
Pot-ser que aquesta vesprada, tusti el nostre portal la mà eixuta i tremolosa d’algun vianant qui entre el fred i la fosca vagi perdut per aquestes terres de Déu, i ens demani consol… Obrim-li la porta, i els braços, i el cor… Fem-lo entrar. Acostem-lo a l’escalf i el guspireig dels tions que cremen en la llar amb flama indecisa i frèvola, i fem-li menjar el nostre pa i beure el nostre vi i mormolar les oracions nostres de cada dia, pel bé dels d’ací i la glòria dels d’allà. És germà nostre.
Així, pot ser farem santament… Que tant mateix no els deu ésser prou grat, als de l’altra banda, que anem massa separats per la terra, tants de germans. .
SALVADOR ESTREM
Tots-Sants de 1922
Priorat, Any I, Núm. VI, Falset, 1r de novembre de 1922.