En la mort d’una donzella
Priorat, 1923

En haver esment que t’hem perdut, donzella
dels amples ulls i el rostre asserenat,
ens apar que havem vist morir una estrella,
i som tossuts d’aquesta veritat.

Que ens torba el dubte, de si tu ets fugida
o vius encar, mes ton bell llavi és mut,
i és un silenci greu damunt ta vida,
qui ens duu pressentiments de solitud.

Seguint, ulls clucs, la teva dolça via,
el ròssec se’ns endú, de tes virtuts,
mes no obirant enfront ta companyia,
ens copsa la recança i som vençuts.

I no sabem contindre la protesta,
havem clamat arreu. . . i havem plorat,
ignorant que aquell fred, gelant ta testa
tenia més d’encís que de pecat.

Tenia el suau encís de l’enyorança
d’altre viure amb més llum, adés somniat. . .
al terme del camí de l’esperança,
se t’obria una nova claredat.

Ens fugies humil, com una aucella
que millor temps, a nou verger ha cridat,
deixant rere ton vol, tal una estrella,
un ròssec lluminós de caritat.

I en apagar els ulls al trenc del dia,
rentant l’esguard de tota vanitat,
en ta faç, llum del cel hi resplendia,
com un començament d’eternitat.

Falset, 6 de gener de 1923

Priorat, Any II, núm. II, Falset 21 de gener de 1923