L’agost de 1925, ara fa 100 anys, Salvador Estrem i Fa va iniciar la seva col·laboració amb el periòdic gandesà El Llamp. A la redacció de Manel Bardí, l’introduïren Abdó Barceló i Ramon Sedó, amics de Capçanes, que ja hi col·laboraven.

La col·laboració de Salvador Estrem i Fa en aquest periòdic va consistir en una secció pròpia, Instants, en la que hi publicava quinzenalment articles costumistes sobre temes d’actualitat de l’època o relacionats amb el Priorat i les comarques pròximes o d’experiències i impressions que vivia l’escriptor i poeta segons el seu dia a dia.

Malgrat que no s’ha localitzat cap exemplar que permeti reproduir-lo, el primer article el publicà el 15 d’agost de 1925 segons la referència que es fa a El Llamp, any VII, núm. 145 del 15 de juliol de 1927 (Artigas, 2017), sobre la data en què l’escriptor va estrenar-se a El Llamp.

Així, el segon article de Salvador Estrem i Fa, “De cara a la mar”, es va publicar el 31 d’agost de 2025 a El Llamp, Any V, núm. 100, i es pot llegir a través del cercador de premsa de la Xarxa d’Arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya.

Uns anys després, aquest article s’inclouria a Instants, un llibre amb el mateix títol que la secció amb una selecció dels articles de Salvador Estrem i Fa publicats a El Llamp i el periòdic Priorat, a partir del 1930, que es va publicar el 1932.

A continuació es transcriu la versió publicada a El Llamp, el 31 d’agost de 1925.

“De cara a la mar”, El Llamp, Any V, núm. 100

S’ha parat el tren. Més ben dit: s’ha parat aquell monstre que ens ha arrossegat i saccejat més de mitja hora per l’incomparable plana, entre canyars, garrofers, avellaners i vinyes, i que s’asembla molt a un tren. Un empleat que no sabeu quina mena de desgràcia l’ha fet vestir de negre, amb els llavis a faisó de trompeta us fa saber que son allà on aneu.

– ¡¡Tarragooooona!!…

Cada vegada que arribo a Tarragona, en oir el crit de l’empleat d’estació – d’aquella estació solellada que també porta dol – passen pel meu pensament sense ordre ni concert, césars, eslaus, patricis, generals, exèrcits, carros de vori passejan gent noble, festes, bacanals, circs, i no se quantes coses més, barrejades amb tota mena de flaires i tota mena de néctars, i tota llei de fesomies mitològiques, com si tot això m’ho aboquessin al cervell a cabassades.

Tot això, un cop sóc dintre la ciutat que s’amuntega, m’ho vaig posant en ordre de la millor manera posible, fent via poc a poc tot reconstruint aquela Tarraco d’ahir, i no m’adono d’un capellà qui passa espavilant l’aire amb el manteu; aquella que jo refeia idealment, encara que a mi m’hi hagués tocat l’ésser una miqueta d’aquell tros de plebs romana que Petrònius estimava, malgrat que el molestés el tuf que feia.

Res no és igual com aquells temps, fora d’uns trossos de palaus, de circ, de temples, algunes pedres escampades i altres arreplegades, estàtues, àmfores, estres de guerra, i la pols, per qué la pols sempre haurà estat igual.

El viure de la ciutat d’avui, és tot diferent: ordre, treball tranquil, quietud, convit al sojorn i a la benestança. No té res d’aquell viure neguitós entre grans festes, lluites sangnants, daltabaixos, espectacles adès munificents, adès horribles…

Tarragona fa l’efecte, tot plegat, d’un llibre d’històries que ha llegit tothom, el qui l’ha entés i el qui no l’ha entés, i que passant de mà en mà, ha restat una mica rebregat damunt de la taula.

Davant d’un museu o enfront de qualsevol monument antic, d’aquells que parlen només a segons qui, sento el mateix encantament, la mateixa devoció i veneració d’aquells infants que amb el nas aplanat en el vidre d’un aparador, contemplen la gran munió de joguines que hi ha dintre.

Altres ciutats, com Tarragona, poden també comparar-se a llibres d’històries, però, que si no fos això, no tindrien cap encís. Tarragona, de més a més, us reserva el grandiós espectacle natural d’aquella immensa planúria d’aigües mediterrànies, en constant neguit, en etern remoreig, com si espliquessin quelcom que ningú entén i que cada u vol entendre.

Des d’aquell balcó sens parió, recolzat a la barana de ferro que tremola, m’hi he passat hores i hores, contemplant aquella mar nostra que té colors blaves, verdes, violeta, i caballeres blanques en les ones que és moren rentat els peus a la ciutat, i milions d’estels de plata dansant damunt de l’aigua i que no són altra cosa que bocins del sol, fet a miques.

Esguardant aquesta tros de mar nostra, veig estels de veles blanques que gairebé n’és ple; rastres de naus cap a orient; altres rastres cap a occiden,.. i ja no puc resistir altra volta la temptació de donar tombs a l’imaginació i refer velles històries, i grandeses passades d’un poble encallat, i de la mateixa ciutat augusta, aquella ciutat que somriu asseguda de cara a la mar, i tot ho te de cara a la mar, tot, menys el gran cavaller Roger de Llúria qui hi està d’esquena, i no pot veure aquelles aigües que ell calcigà i domenyà, ni aquells peixos que neden lliurement a la seva.

SALVADOR ESTREM.