Una poesia de Fernando Pessoa i una poesia de Salvador Estrem i Fa
13/06/2024
Fernando Pessoa va néixer un 13 de juny de 1888 a Lisboa. Una poesia seva, “Domingo irei para as hortas na pessoa dos outros”, va inspirar la idea de confeccionar aquest Arxiu Salvador Estrem (www.arxiusalvadorestrem.cat) per la semblança en el títol amb una poesia de Salvador Estrem, “Som diumenge i vinc de l’horta”. Aquesta relació va esdevenir-se un dia de finals d’estiu de fa un parell d’anys, el 2022, gràcies a Twitter i gràcies a un hort.
La poesia de Pessoa és de 1934 i fou publicada com una poesia de l’heterònim Álvaro de Campos. La trobem recollida a la pàgina Arquivo Pessoa i la transcrivim aquí:
Domingo irei para as hortas na pessoa dos outros,
contente da minha anonimidade.
Domingo serei feliz — eles, eles…
Domingo…
Hoje é quinta-feira da semana que não tem domingo…
Nenhum domingo. —
Nunca domingo. —
Mas sempre haverá alguém nas hortas no domingo que vem.
Assim passa a vida,
Subtil para quem sente,
Mais ou menos para quem pensa:
Haverá sempre alguém nas hortas ao domingo,
Não no nosso domingo,
Não no meu domingo,
Não no domingo…
Mas sempre haverá outros nas hortas e ao domingo!
La poesia de Salvador Estrem i Fa, “Som diumenge i vinc de l’horta“, és de 1926 i fou publicada al recull Elegia del Priorat i altres versos l’any 1927. I la reproduïm, de nou, tot seguit:
Som diumenge i vinc de l’horta,
porto al braç el meu cistell
ple de fruita regalada
i raïms de moscatell.
Som diumenge i fa bon dia,
sento olor de dematí,
el sol enjoia les herbes
de les vores del camí.
Si trobés aquella noia
qui té els llavis de carmí,
si trobés aquella noia,
dolça com el dematí…
Si ara pel camí em sortia,
jo en seria tot content,
i el camí se sentiria
tot ple d’enamorament.
Camí enllà faríem via,
la vila fóra al davant,
la vila blanca i polida
clara com un diamant,
amb el campanar qui es dreça
i és com un ciri cremant
que fa llum a cada casa
redossada al seu voltant.
Camí enllà faríem via
i el camí fóra més clar,
li diria aquelles coses
que la fan enrojolar.
I ella tota es commouria
de tantes il·lusions,
l’aire fi tremolaria
de la cançó dels petons.
Quan seríem prop la vila
li abocaria el cistell,
i en sa falda s’hi encendria
la claror del fruit novell.
Ella s’enlluernaria,
i el seu llavi de carmí,
somrient, es badaria
com un clavell de jardí.
Si en ser a casa em preguntaven
pel fruit que anava a cullir…
– L’he donat a aquella noia
qui té els llavis de carmí,
qui té la mirada clara
i el cabell daurat i fi.
L’he donat a aquella noia
qui d’amor em va ferir.
Som diumenge i fa bon dia,
el matí és tot odorant,
sento enyor, i faig ma via
i la vila és al davant.
No em sortia aquella noia
del cabell daurat i fi,
no he trobat aquella noia
al revolt del meu camí.
S’ou un dolç remoreig d’ales…
és el vol del serení
que les herbes desenjoia
de les vores del camí.
1926.
